Desenes de valls recorren el Pirineu català entre l’extrem occidental i la seva “desembocadura” a l’est, més enllà del Cap de Creus, a la Mediterrània. El seu atractiu es deu principalment a la combinació del clima atlàntic i mediterrani, la qual cosa dona una gran varietat de flora i fauna. Les vistes, a més, són impresionants a molts llocs. Una d’aquestes meravelloses valls es diu Boí.
A més de l’excepcional patrimoni arquitectònic, la Vall de Boí ofereix un accés directe al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. La Vall de Boí, que limita amb Aragó, és travessada per l’afluent Noguera de Tor, que neix al nord a l’embassament de Cavallers i desemboca 25 km més enllà, al riu Noguera Ribagorçana. La Noguera de Tor representa, en cert sentit, la columna vertebral de la vall, juntament amb la carretera nacional L-500 que segueix el seu curs. La vall es pot explorar fàcilment des del Pont de Suert per la L-500.
Moltes coses, però sobretot arquitectura, i quina arquitectura!
Cultura del bany, rutes de senderisme i a cavall, cicloturisme o muntanyisme: una estada a la Vall de Boí ofereix tot això i més, com es pot veure a la Web de Turisme de la Vall de Boí. No obstant això, arquitectura i història són dos termes que descriuen excel·lentment el Boítal. Ni més ni menys que vuit esglésies i una capella de pelegrinatge han modelat el país i la seva gent des de l’Edat Mitjana. De fet, la vall acull la major concentració d’art romànic d’Europa: un impressionant museu a l’aire lliure!
L’oficina de turisme està situada al poble de Barruera (aprox. 200 habitants). És aconsellable començar la ruta aquí, on es pot conèixer més sobre l’oferta general de la vall, com ara el Parc Nacional d’Aigüestortes, el l’únic d’aquestes característiques a Catalunya i una altra peça de referència de la comarca.
La mateixa Barruera acull un dels nou llocs de culte que la UNESCO va declarar Patrimoni de la Humanitat l’any 2000. Els orígens de l’Església de Sant Feliu es remunten al segle XI; i gairebé cap altra església ha experimentat més transformacions al llarg de la seva història. Els coneixedors de l’art notaran ràpidament els diferents estils arquitectònics que conformen Sant Feliu -com els dos absis: la fornícula de l’altar central del segle XI apareix més irregular i més gruixuda que la de migdia, una mica més petita, que es va afegir un bon segle després.
Die Landstraße L-500 durchzieht das Vall de Boí.
El Centre Romànic que explica el passat
Cap al nord, quatre esglésies més esperen els visitants de la vall de Boí, cadascuna més fascinant que l’anterior. El campanar quadrat i delicat de Santa Eulàlia d’Erill la Vall, un dels més espectaculars de tota la vall, és un excel·lent exemple de l’anomenat “estil arquitectònic llombard” que es va estendre des d’Itàlia a altres regions europees. La torre és d’un impressionant sis pisos d’alçada, que en el seu moment permetia la comunicació amb les dues esglésies que, curiosament, formen una línia amb Santa Eulàlia: Sant Joan de Boí i Sant Climent de Taüll.
A Erill la Vall també hi ha l’anomenat Centre del Romànic. Allà el visitant rep informació sobre el patrimoni arquitectònic de la vall, incloent-hi l’època romànica a la comarca, la societat medieval i les tècniques constructives que es van utilitzar en la construcció i l’interiorisme de les esglésies.
Una àmplia restauració als anys 70 va tornar Sant Joan de Boí a la seva antiga glòria, tal com es mostra a la imatge següent.
A només cinc minuts amb cotxe, pràcticament et trobes amb Sant Joan de Boí. L’església comparteix la seva planta de tres naus (semblant a una basílica) amb Sant Climent i Santa Maria del veí Taüll. Destaquen especialment els murals que es van restaurar fa unes dècades i que ara fan que Sant Joan llueixi com era originalment.
La línia gairebé recta de Santa Eulàlia a ponent per Sant Joan, Santa Maria i Sant Climent troba el seu extrem est a Taüll. Antigament, el poble tenia tres esglésies i una capella de pelegrinatge. Tanmateix, un d’aquests quatre edificis ha cedit als “estralls del temps” i, per tant, de Sant Martí només en queden unes poques pedres. De les tres esglésies que queden, l’església de Sant Climent de Taüll és la joia indiscutible de tota la vall. Molts catalans es dirigeixen a la Vall de Boí sobretot per Sant Climent!
El Crist ressuscitat de Taüll
En particular, l’anomenada Majestas Domini (‘Glòria del Senyor’) o també Pantrokrator (‘Sobirà del món’) a la tapa de l’absis, la volta de l’absis en forma de semicúpula, va caracteritzar l’interior de l’església durant segles. La pintura mural original d’aquest meravellós Pantocràtor va ser, com molts tresors artístics de la vall, retirada amb cura a principis del segle XX i traslladada al Museu Nacional d’Art de Catalunya per tal de conservar-la per a la posteritat.
Al seu lloc, recentment s’ha projectat un impressionant anomenat videomapping , que recorre el procés de producció de l’obra d’art des dels primers traços fins a la seva finalització. Aquesta reconstrucció audiovisual de 10 minuts no ha deixat cap espectador sense impressions!
Un imprescindible en qualsevol excursió a la Vall de Boí és el videomapping a Sant Climent.
A l’església es poden veure altres escenes o figures bíbliques, com Caín i Abel o Llàtzer; i per descomptat no hi hauria de faltar el seu homònim, sant Climent.
A cinc minuts hi ha la segona església del poble, que també és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO: Santa Maria de Taüll. En cert sentit es tracta de la “germana petita” de Sant Climent, consagrada el 10 de desembre de 1123, com va seguir Santa Maria just un dia després.
A l’interior, crida l’atenció una rèplica de l’absis central, que mostra una escena de l’Epifania. Els Reis Mags, que veneren el nen Jesús, també són els protagonistes del mur sud. Al segle XVIII l’església va ser àmpliament reconstruïda a l’estil barroc, però posteriorment va ser restaurada al seu estat romànic original. La seva torre lleugerament inclinada té cinc plantes de decoració idèntica.
Des de Taüll es pot arribar a Durro en poc menys d’un quart d’hora per la L-500. La carretera de Durro, tranquil·la i sinuosa, ofereix un tast del magnífic paisatge que hi ha sota aquest poble. A la destinació, a 1.400 metres d’altitud, s’alça sobre les teulades de la vila la torre de la dominant Nativitat de Durro, construïda probablement a la segona meitat del segle XII, més tard que la resta de cases de culte de la vall.
Des de l’ermita de Sant Quirc hi ha unes vistes panoràmiques de les muntanyes i del poble de Durro al qual pertany.
Amb mitja hora a peu o cinc minuts amb cotxe n’hi ha prou per arribar a l’ermita de Sant Quirc de Durro. Aquesta ermita, inclosa també a la llista de la UNESCO, es caracteritza per la seva gràcil senzillesa així com per la seva ubicació privilegiada: la seva visita no val menys que els altres vuit (clàssics) cases de culte.
Les dues esglésies més meridionals
De tornada cap al Pont de Suert, hi ha dues esglésies més a la ruta: Santa Maria de Cardet té un dels absis més espectaculars de tota la Vall de Boí, i també és l’única de les nou sorprenents esglésies que disposa d’un campanar, cosa poc habitual a la vall.
La Llista de Patrimoni de la Humanitat la completa l’Església de l’Assumpció del Cóll amb la seva petita i robusta torre i tres piscines romàniques a l’interior: pica baptismal, pica d’oli i pica d’aigua beneïda.
L’Església de la Nativitat es troba al bell mig del pintoresc i catalogat Durro.
La Vall de Boí continua a Barcelona
Amb l’objectiu d’evitar que els molts tresors desprotegits d’aquestes esglésies fossin venuts a rics col·leccionistes i protegir-los de les influències nocives del dur clima regional, la majoria de les obres d’art originals van ser retirades amb cura i portades principalment al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) de Montjuïc a Barcelona.
Podeu comprar una entrada al Centre del Romànic d’Erill la Vall que inclou la visita a totes les esglésies obertes de la vall així com al MNAC de Barcelona. Validesa: un any! Per obtenir informació sobre aquest fes clic aquí.
Podeu trobar més detalls sobre la Vall de Boí en aquest enllaç: www.vallboi.cat/en.
📸 Fotos © Ferran Porta (mapa Vall de Boí © Turisme Vall de Boí)